Culpa de la ciència?
Article traduït per Rafel Marco i Molina 
Moltes vegades es culpa la ciència i els cientÃfics dels mals del món. Us tradueixo del castellà , una part de la introducció del llibre El cientÃfico camuflado de Peter J. Bentley, que en fa una bona reflexió.
Quan miro la televisió, no puc evitar sentir-me perplex: visc a una societat plena d'actituds contradictòries. El treball meticulós dels cientÃfics fa que la tecnologia que usem funcioni, que puguem confiar en les nostres medicines, que puguem identificar els criminals. Si del nostre món coneixem la Natura, la vida que ens envolta i l'Univers que compartim, és grà cies al treball dels cientÃfics.
Però hi ha sobre això opinions confuses. Es respecta la ciència i s'hi confia, però se la coneix poc i se la interpreta pitjor. Cada vegada són menys els nens que volen estudiar ciències, perquè pensen que són incomprensibles o avorrides. Pitjor encara, molts adults sembla que creuen que la ciència té la culpa de les seves desgrà cies. Si els cientÃfics no haguessin desenvolupat els ordinadors, no haurÃem d'amoïnar-nos pels virus informà tics. Si no haguessin inventat la cola d'impacte, mai no se'ns hi enganxarien els dits per accident. Si no haguessin creat aquests diminuts reproductors de mp3, mai llançarÃem per accident la nostra col·lecció sencera de música per l'inodor.
Potser, sense la ciència, hi pensen, les nostres vides serien molt més senzilles i tothom seria més feliç. Ignorants, famolencs i afligits per tota mena de malalties, i per casa una caverna, però felices al cap i a la fi.
Culpar-la de tots els nostres contratemps és com culpar la capacitat de parlar de totes les discussions del món. Hem d'oblidar-nos de parlar, o potser haurÃem d'aprendre a sotmetre aquest poder?
Donar l'esquena a la ciència és tancar la porta de la curiositat. És deixar de preguntar-se per què. La ciència no és ni més ni menys que la nostra millor manera d'entendre el món que ens envolta. No és una mà quina ni una tecnologia. És tan sols un procés de pensament simple i cÃnic que seguim els éssers humans: creure que quelcom és cert només quan disposem de proves suficients per fonamentar la nostra creença. Si creiem que una nova medicina és més eficaç, hem de demostrar-ho. Si creiem que cert material interacciona amb el calor d'una determinada manera, hem de realitzar els assaigs que demostrin que és aixÃ. Com un detectiu que recull les proves que hauran de demostrar la culpabilitat o la innocència d'un sospitós, el cientÃfic recull les proves que donen suport o refuten una idea. Com més abundants siguin les observacions a favor d'una idea, més gran serà la possibilitat que sigui certa. Però quan les observacions no acaben de donar fonament a la idea, és necessari modificar-la, actualitzar-la o millorar-la, i començar una altra ronda d'assaigs per contrastar-la.
Aixà que quan alguna cosa surt malament, quan, per exemple, el cotxe patina en la carretera, o espatllem el motor per omplir el dipòsit amb gasoil en lloc de benzina, no és a la ciència que hem de culpar. Ans al contrari, la ciència ens ofereix explicacions de què ha passat. Què farem amb aquest coneixement és responsabilitat nostra.
Peter J. BentleyEl cientÃfico camufado