Històries de la Ciència Històries sobre ciència i científics

Leibniz

Article traduït per Rafel Marco i Molina

Els de Gaussianos m'han regalat un d'aquests #FF per al meu Twitter. Com a recompensa, els dedico aquest article molt especialment.

Quan se'ns parla de Leibniz, acostumem a imaginar-lo com el personatge que va inventar el càlcul infinetisimal, de forma paral•lela en el temps a Newton, i poca cosa més. Newton és molt famós i Leibniz, la veritat, força desconegut. I això que va ser un personatge fascinant i interessat en moltíssimes branques del saber.

Nascut a Leipzig, Saxònia, l'1 de juliol de 1646, el seu pare era professor de Filosofia Moral a la Universitat de Leipzig. En morir el pare, Leibniz tenia 6 anys i per fi va tenir accés absolut a la biblioteca familiar. Als 8 anys ja havia après llatí tot sol; i grec als 14. També havia conegut les obres dels clàssics. La seva principal ocupació no era pas jugar, sinó llegir. En la seva etapa adulta arribaria a escriure indistintament en francès, llatí i alemany.

Als 15 anys va ingressar a la universitat i va estudiar filosofia i dret, i es va traslladar a la Universitat d'Altdorf, on va obtenir el doctorat en Dret en només cinc mesos. Va arribar a ser un autèntic expert en dret i jurisprudència, la qual cosa li va servir per cultivar la faceta de diplomàtic. La Universitat li va oferir una càtedra, però la va rebutjar. Considerava les universitats del seu temps gairebé monacals i va advocar perquè les acadèmies, a les quals ell preferia anomenar senzillament "societats científiques" (per evitar d'identificar-les amb determinades universitats), fossin aconfessionals.

El març de 1672, amb 25 anys, va arribar a París, on va conèixer Christian Huygens. El gran home el va admetre com a alumne i va fer que desenvolupés tot el seu geni. Va ser precisament a París on va posar les bases del càlcul infinitesimal. Posteriorment, va anar a Londres, on va sorprendre els membres de la Royal Society amb l'invent d'una calculadora que, a diferència de la de Pascal, no es limitava només a sumar i restar, sinó que també era capaç de multiplicar i dividir.

També va viatjar a Holanda, on va conèixer Anton van Leeuwenhoek i, encara que no va tenir temps per dedicar-s'hi, hi ha testimonis que posen de relleu l'interès que va mostrar per la biologia, disciplina que estava llavors en un estat embrionari.

El 1684 va publicar l'obra en què creava aquella branca de les matemàtiques que es denomina càlcul infinitesimal. Isaac Newton també l'havia desenvolupat de manera independent i gairebé en la mateixa època. Però Leibniz estava, a més, fascinat pels sistemes de notació. Va llegir l'escriptura xinesa i els jeroglífics egipcis. I tant és així que va inventar la seva pròpia notació per al càlcul. Qualsevol científic actual, sigui de la branca que sigui, està familiaritzat amb el símbol de la integral. Mentre Newton utilitzava la notació amb punts a sobre de les variables, Leibniz utilitzava els símbols de derivada que utilitzem avui dia. I és que li agradava tant la notació, que era capaç de tancar-se al seu despatx dies sencers per tal de trobar-ne una de bona per a les seves investigacions en lògica i matemàtiques.

Va ser qui va encunyar el terme "funció", el 1692, la noció del qual es va estendre gràcies a Leonhard Euler; i també va ser qui va utilitzar per primera vegada el càlcul integral per trobar l'àrea definida sota una corba definida per una funció, el 1675.

L'any 1700 va ser nomenat membre estranger de l'Acadèmia de Ciències de París i aquell mateix any es convertia en el primer president de l'Acadèmia de Ciències de Berlín (posteriorment Acadèmia de Ciències de Prússia).

El 1711, l'anglès John Keill va acusar formalment Leibniz d'haver plagiat Newton en haver tingut accés als seus descobriments en un viatge a Londres. El nostre home va apel•lar a la Royal Society, de la qual era membre, per defensar-se'n, sense tenir en compte que Newton n'era el president. Aquest va posar molta cura perquè les conclusions de l'informe confirmessin l'acusació de plagi. Les conseqüències van tenir un impacte tan gran que van afectar les matemàtiques a Anglaterra durant el segle i mig següent, ja que van adoptar obstinadament els mètodes de Newton. D'altra banda, les matemàtiques avançaven a la resta d'Europa amb els mètodes de Leibniz.

Només pel que he explicat fins ara, parlem d'un científic excepcional i digne de ser estudiat; però va fer moltíssimes més coses. Per començar, avui tenim la llei de Leibniz, que estableix que dues entitats són iguals si en substituir-se una per l'altra el valor de veritat de l'enunciat no canvia (salva veritate).

Va conèixer personalment a la Haia el cèlebre filòsof Baruch Spinoza (que havia fugit d'Espanya i Portugal a causa de la persecució religiosa), el mateix que havia concebut Déu com la Natura i el pensament del qual influiria tant en Albert Einstein, posteriorment.

Va ser el primer de plantejar la pregunta filosòfica: "Per què l'ésser i no el no-res?", que Martin Heidegger repetiria en la Introducció a la metafísica, on esmentava, per descomptat, que Leibniz n'era l'autor. Aquesta pregunta pot resumir quin era l'objectiu del nostre heroi.

Va realitzar nombrosos viatges per Alemanya, Àustria i Itàlia, arribant fins i tot a Nàpols. A Roma va rebre l'oferta de convertir-se en conservador de la Biblioteca Vaticana, però amb la condició que es convertís al catolicisme. Va rebutjar aquesta oferta. El 1711 es va entrevistar amb el tsar Pere I de Rússia, aleshores de viatge per Alemanya, a qui assessoraria en matèries científiques i educatives, com ara la fundació de l'Acadèmia de les Ciències de Sant Petersburg, que veuria la llum l'any 1725.

Com a físic, Leibniz va proposar la noció de vis viva, que era massa pel quadrat de la velocitat. Avui dia sabem que això és el doble de l'energia cinètica, però s'havia adonat que aquesta quantitat es conservava en determinats sistemes mecànics.

Era un optimista. Per a ell, el mal no era gairebé res, en comparació de la bondat, la saviesa i la bellesa de la creació. Per què Déu hi havia creat res pitjor? Aquesta postura, molt lloable, va ser criticada posteriorment per Voltaire. Aquest havia quedat horroritzat pel terratrèmol que l'1 de novembre de 1755 va assolar la ciutat de Lisboa. Va haver 30.000 víctimes i va ocasionar una greu crisis a tota Europa. Doncs bé, a Càndid, Voltaire caricaturitza Leibniz en la figura del doctor Pangloss.

Tot i que era luterà, era obert al diàleg amb cristians i fins i tot amb altres religions, cosa atípica en aquells temps. Posseïa una personalitat molt cosmopolita i conciliadora que el va permetre intercanviar idees amb tota mena de filòsofs, matemàtics, teòlegs i polítics. Al llarg de la seva vida va arribar a intercanviar unes 15.000 cartes amb més de 600 persones distintes. Tot i que encara queda darrere, quant a nombre, de les que van intercanviar personatges de l'alçada d'Erasme o Voltaire, les cartes de Leibniz parlaven de temes molt més variats.

Una mostra de la seva tolerància religiosa pot llegir-se al seu escrit de 1677, intitulat Sobre l'obligació de creure, que conté les següents proposicions:

1.- No està en la nostra mà poder creure en quelcom o no.

2.- No hi ha obligació de fer aquelles coses que no són al nostre abast.

3.- No hi ha obligació de creure, sinó tan sols d'investigar amb la màxima diligència.

En paraules de Carlos Blanco:

"Si els líders religiosos, polítics i intel•lectuals de l'època de Leibniz haguessin aplicat aquests principis, la intolerància a Europa per raons d'idees i creences podria haver deixat pas al respecte vers el pensament de cada individu."

Encara hi ha més. Va dissenyar sistemes que van millorar el rendiment de l'extracció de minerals a les muntanyes de Harz. Es va interessar per la medicina, arribant a proposar una espècie de "ministeri de sanitat" per controlar les epidèmies alhora que urgia els metges perquè incorporessin de ple els mètodes científics al seu treball. A Protogaea, escrita entre 1691 i 1693 i publicada després de la seva mort, va abordar temes de geologia, paleontologia i història natural.

Va admirar moltes cultures distintes de l'europea, sobretot, la xinesa. Llegia amb avidesa les notícies que arribaven dels missioners jesuïtes allà destinats, i a Europa els va defensar durant la controvèrsia dels ritus. Deia que els xinesos havien efectuat grans contribucions al coneixement que es desvetllarien a poc a poc. L'obra Science and civilization in China, de Joseph Needham, va acabar donant-li la raó. Un cop més.

Una altra vegada, les clarificadores paraules de Carlos Blanco:

"S'ha parlat moltes vegades de les diferències entre Newton i Leibniz. Els dos eren autèntics genis, però les seves perspectives de treball, els seus interessos intel•lectuals i les seves concepcions filosòfiques eren totalment oposades. Newton era summament recelós amb els seus adversaris, temerós de les crítiques que poguessin fer a les seves idees i publicacions i, de vegades, extremadament venjatiu. Leibniz era més sociable, cosmopolita i diplomàtic. Newton va romandre a Anglaterra, mentre que Leibniz es va dedicar a viatjar per tot Europa. Newton era, abans que res, un físic que volia explicar les lleis del moviment dels cossos sotmesos a la força, mentre que Leibniz era principalment un metafísic que volia trobar una explicació racional i universal del cosmos. Newton recorria a les matemàtiques com a eina, mentre que Leibniz era més aviat un filòsof que cercava com aplicar les seves idees matemàtiques."

Tot i que pot ser que la diferència més notòria sigui que mentre que l'enterrament de Newton va ser similar al d'un rei o un cap d'estat, al de Leibniz només va assistir el seu secretari.

Albert Rivaud, expert en l'edició crítica dels textos de Leibniz va escriure:

"Les obres de Leibniz es refereixen pràcticament a tots els coneixements humans, ja que en els manuscrits hi ha molta lògica, filosofia, matemàtiques, astronomia, física, història natural, medicina, geologia, farmàcia, història, política, dret, filologia, epigrafia, economia política, alquímia, màgia, pamflets, obres satíriques versificades i fins i tot receptes de cuina. De manera que no hi ha un sol gènere, si s'exceptua el drama i la novel•la, en el qual Leibniz no s'hi hagi exercitat."

Per sort, la posteritat li ha fet justícia. El 1985, el govern alemany va instituir el Premi Leibniz, que anualment lliura 1,55 milions d'euros per a resultats experimentals i 770.000 euros per a resultats teòrics (el premi més important del món per a les contribucions científiques); el 1970, la UAI va decidir anomenar Leibniz a un astroblema (cràter d'impacte) ubicat a l'hemisferi sud de la cara fosca de la Lluna; i el 2006, la Universitat de Hannover va ser anomenada "Wilhelm Leibniz".

Tot un personatges, sense dubte.

Fonts:
Blanco, Carlos (2010) Leibniz. Lóguez Ediciones: Salamanca.
Asimov, Isaac (1988) De los números y su historia. Ed. Orbis: Barcelona.
Wikipedia